Andorra és un petit pais que et sorprèn cada dia amb els seus paisatges i racons amagats.
Una excursió molt interessant i molt accesible és visitar els búnquers de la frontera hispanoandorrana. Sortint des de la pista de raquetes de Naturlandia (cota 2000) cal seguir direcció pic negre. Hi han 8 en aquella zona, alguns a la vessant del Pic Negre, a Prada Ramonet i d´altres molt amagats, camuflats amb el paisatge.
Aquests búnquers de la part de Prada Ramonet, es van quedar a la part andorrana als anys 90 quan es va delimitar la frontera amb motiu de l'Operació Muntanya contra el contraban de tabac. És curiós que apaís desmilitaritzat com és Andorra s´hagin conservat les restes d'aquesta infraestructura militar, però sense cap rètol que recordi la seva història, només algunes inscripcions a la pedra amb la data de construcció.
Hi han entrades de búnquers a les quals no es pot accedir, ja que hi han pedres o vegetació, però hi han alguns que sí vam poder accedir, tot que hi havia neu, és podia veure la estructura de formigó i els elements interiors.
Vídeo del interior del bùnquer de la vessant del Pic Negre.
Si en comptes de seguir direcció Pic Negre segueixes recte cap a un pla que et porta al Coll de finestres, trobes un altre búnquer amb el sostre rodó.
La frontera natural hispanoandorrana en aquest lloc és un riu (canal de Caborreu, una pista freqüentada per contrabadistes) però passant una tanca, ja a la part d' Espanya, et trobes el pic de Fontpedrós, on hi ha un cartell indicador, amb unes vistes espectaculars i panoràmiques de la Serra del Cadí.
 |
| Cova de Lombrives ( Ariège) |
La cadena muntanyosa dels Pirineus es una gran frontera natural. Al llarg de tota ella es van construir fortificacions com torres de vigilància, castells, esglésies i mansions, ja que en molts punts era el pas de comunicació amb la resta d'Europa.
Al llarg dels 500 quilòmetres aproximats que van des del Mediterrani al Cantàbric, des del Cap de Creus, Port de la Selva, a Girona, fins al Pais Basc, ens trobem molts bùnquers, alguns molt amagats i uns altres visibles des de la carretera. La paraula búnker és d'origen alemany i en cap document de l'època, es denomina d'aquesta manera, sino casamates, nius o assentaments.
No són vestigis de la Guerra Civil sino los restes de la Línea P (Pirineos), o línia Gutiérrez a Catalunya (també existeix la teoria de que linea P sigui “Línia Pérez”) i el perquè del nom no se sap, és possible que fos anomenada així per un coronel d'Enginyers.
És la major obra de fortificació construïda a Europa després de la II Guerra Mundial. Les obres van començar al setembre de 1944 per la Jonquera i fins al 1954, no s'abandona definitivament el programa, amb algunes obres inacabades. Una impressionant línia de defensa que durant molt temps i fins els anys 90 ha estat envoltada pel secret militar.
El primer i principal objectiu dels búnquers era veure sense ser vistos. Es pretenia protegir la frontera hispanofrancesa d´uns hipotètics atacs (aliats, maquis, comunistes o nazis) que mai és van produir. Estava prevista la construcció de 10.000 búnquers, però només es van constuir aproximadament la meitat (d'aquests, 2.850 corresponen als Pirineus catalans) i no és van utilitzar mai, ja que segons historiadors, les possibles invasions haguessin estat marítimes o aèries.
Per a la seva construcció es van mobilitzar uns 12.000 soldats d'antigues regions militars que feien frontera amb el país veí: Catalunya, Aragó i Navarra / País Basc, juntament amb enginyers especialitzats. Molts soldats eren procedents d´Astúries, acostumats a treballar en les mines a pic i pala, sense ajuda de maquinària. Cap pres republicà va ser destinat a aquesta missió, ja que era secret militar.
Tot i la duresa de la missió i de les dures condicions de vida, pròpies del clima d'alta muntanya, els soldats van fer tot el possible per adaptar-se al seu nou entorn. A la Cerdanya i Alt Urgell no és difícil trobar descendents de soldats d´aquelles companyies.
Progresivament, quan es va abandonant el projecte original, es van dedicar a l´obra civil, construint ponts, carreteres i camins de muntanya ( un exemple és el accès de la Pobla de Lillet a la Molina i el camp de futbol de Martinet)
La Línea P projectava 10.000 búnquers distribuïts en 169 "centres de resistencia", cada un dels quals integrat per una cinquantena llarga de fortificacions i un batalló d'infanteria format per 600 homes, responsables de la defensa de 4 kms. A la part catalana de la frontera li corresponien 96 centres, 20 a la part aragonesa, (els Pirineus centrals és consideraven una defensa natural pràcticament inexpugnable per un exèrcit motoritzat) i a Navarra i el País Basc 56 centres.
Alguns bùnquers eren nius de fuselleria, refugis, llocs de comandament i d'observació. Hi havia un triple dispositiu defensiu: una primera "zona de seguretat", per atreure a les forces invasores cap a la "zona de resistència", on es concentrava la major potència de foc, i la "zona de reserva", a la rereguarda. Afortunadament, mai es van utilitzar. El dispositiu defensiu es completava amb filats i camps de mines. Tot aquest material, juntament amb l'armament, mai va arribar a sortir dels seus dipòsits de la Seu i Figueres.
Segons experts, les fortificacions tenien moltes deficiències relatives a dimensions, condicions o situacions poc estratègiques.
La majoria de les fortificacions es troben avui en propietats privades ja que no es van fer expropiacions. La confidencialitat de la documentació impideix saber el número total i la situació de la totalitat dels búnquers. No hi ha registre cartogràfic, molts estan abandonats i en mal estat i d´altres estan retaurats i són un reclam turísitic.
Per entrar a un búnquer abandonat és aconsellable portar:
- Llum (Pila)
- Casc
- Eines de jardineria per aclarir l'entrada si està coberta per la vegetació.
- No oblidis comprovar on poses els peus: és fàcil caure.
- Com tots els llocs abandonats, els búnquers poden estar plens d'escombraries o inclús d´animals.
Al Pirineu català trobem la Ruta dels búnquers del Bosc de la Rossa d'Arsèguel, la Frontera i Búnquers de la Guingueta d'Àneu i els de la Vall de Cardós, tots ells formen part de la Xarxa d'Espais de Memòria del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Estan senyalitzats i compten amb visites guiades, a més d'un punt d'informació sobre la Guerra Civil i la Postguerra en el cas de la Vall de Cardós.
 |
| Búnquer a la Vall de Cardós |
 |
| El Port de la Selva. Girona |
En el cas d'Aragó existeixen 20 Centres de Resistència, numerats del 101 al 120 i cobrint tot el Pirineu aragonès (des de la vall de Zuriza fins a la frontera amb Lleida). És la regió que posseeix menys densitat de Centres, probablement pel fet que en moltes parts les muntanyes superen els 2.500 metres, el que les fa inaccessibles. Per a la realització d'aquests treballs s'escollia un centre d'operacions dins de cada zona que fortificar. En el cas de la Vall del riu Aragó, es va triar l'estació de ferrocarril de Canfranc, per trobar-se en un punt central.
Altres construccions a Aragó són la "Ruta de los Búnkers" en el terme municipal de Biescas (Osca), i el Castellar a Candanchu, La Raca, La Sagueta, “Coll de Ladrones”, “Arañones” y “Villanúa”.
 |
| Búnquer d´ametralladora a Canfranc. |
 |
| Vall del Tena, Santa Elena, Biescas. |
 |
| Obres de morter a Picaubé (Canfranc) |
 |
| Canfranc |
LINEA P. A NAVARRA I PAIS VASC
 |
| Alkurruntz |
 |
| Troneres búnquer al naixement del riu Baztán. Navarra |
 |
| Ruta de Auritz/Burguete |
 |
| Bùnquers de Ruta de Lindus-Menditxuri. |
 |
| Búnker Port d´Otsondo |
Pel que fa al pais Basc, a Guipúscoa, no hi ha un estudi exhaustiu dels búnquers, com a d´altres zones, tot i que estava prevista la construcció de 56 centres de ressistència. Hi ha molt poca informació, trobem fortificacions a la zona de Oarsoaldea, i els búnquers de Peñas de Aia, a Irún, (però es desaconsella l´entrada als bùnquers i a les "bocaminas")
 |
| Fortificación "Vallespín" en el alto de Gaintxurizketa |
