domingo, 27 de noviembre de 2022

HISTÒRIA DEL CLIPOL, AUTOBÚS D'ANDORRA I ALTRES PARAULES "ANDORRANES"

 




EL PARLAR D´ANDORRA 

Quan vaig arribar a Andorra, fa 23 anys, els autobusos anomenats Clipol no existien, i per a mi era una paraula nova, que no havia sentit mai, com moltes de les paraules "andorranes" que  fins aquell moment eren desconegudes per a mi, i ara formen part del meu vocabulari, com ara: cònsol (alcalde) batllia (jutjat) parròquies (divisions territorials d'Andorra) borda (masia) veguer ( delegats del coprinceps) comú (ajuntament) nunci (missatger) bander (agent forestal) cap de casa (te dos significats: part superior de la casa o golfes, i també significa la máxima autoritat de la família)  síndic (president del parlament) foc i lloc (impost municipal) macarulla ( pinya de pí) entre d'altres, que potser algunes les coneixia però amb un altre significat.

Existeix un llibre, Paraules d´Andorra, escrit pel filòleg terrassenc David Paloma que recull 46 paraules pròpies d'Andorra o andorranismes, paraules que el pas del temps ha anat adequant a les seves peculiaritats polítiques i històriques. D'aquestes paraules , n’hi ha 12 que encara no surten al Diccionari de la llengua catalana del Institut d´estudis catalanas (IEC) el diccionari normatiu i de referència del català (és previst que s’hi incloguin en els propers anys).  

Un d’aquests mots  per exemple és aixarnola, que vol dir guspira de foc o espurna i que només recullen alguns estudis lingüístics, com ara El parlar d’Andorra, de Rosalia Pantebre. Un altre llibre referent és  El parlar d´Andorra dels segles XVII i XVIII, de Xavier Rull, una descripció del català parlat a Andorra  a partir dels  documents de l'època.

En una visita recent a Andorra per signar un acord amb el ministeri de Cultura, la presidenta de l’IEC va afirmar que la paraula Clipol és una “clara candidata” per ingressar al diccionari. Potser ajuda a reivindicar-la aquesta proposta dels comuns de recuperar-lo. 



CLIPOL,  UNA MICA D'HISTÒRIA








El 14 de juliol del 1956 es va crear, per primera vegada, l´empresa Clipol. La paraula va sorgir en combinar els noms dels propietaris: Climent Travesset i els germans Joan i Enric Pol. 
La paraula Clipol és aguda, però no porta accent, si el plural, popularment anomenats Clípols.


Joan Pol (esquerra) i Climent Travesset (dreta), amb un vehicle de Clipol al fons.

Fins llavors tenien un servei de taxi, però van decidir muntar una línia regular d´autobús. Per fer-ho, van comprar primer tres vehicles de la marca Mercedes, que poc després es convertien en icones al Principat. L´empresa va anar creixent i el nombre de vehicles va anar augmentant. Amb la creació de la cooperativa Interurbana, cap a l´any 1970, la marca com a tal va desaparèixer però el nom ha perdurat fins avui per  a designar el transport col·lectiu en cotxe de línia.


PETICIÓ : RECUPERAR EL NOM CLIPOL
Els actuals propietaris que tenen registrat la marca Clipol, les famílies Travesset i Pol, finalment han arribat a un acord de cessió del nom del Clipol per a que  la flota dels autobusos de les línies interurbanes que circulen per l’interior del Principat el torni a recuperar.

 La idea va estar  impulsada  per la plataforma ciutadana encapçalada per Guillem Forné Gispert que va fer aquesta petició a través de change.org per fer-ho possible . Fins ara, la marca Clipol era utilitzada per una empresa que gestiona un edifici que porta aquest nom a la parròquia de Sant Julià de Lòria.


La proposta sempre ha estat rebuda amb satisfacció per part de la família dels propietaris de l’empresa, de poder recuperar un dels signes d’identitat d’Andorra i  consideren  que és un homenatge a les seves famílies i que Andorra recuperi un nom amb el qual molts encara hi pensen quan veuen un autobús.

Ferran Font Pol, de la família Pol. Els seus oncles li van deixar en herència un Clipol que va decidir restaurar.


ELS CLIPOL TORNEN A CIRCULAR PER ANDORRA

Aquest 22  de  novembre,  a la Massana, els cònsols de les set parròquies han signat un conveni  amb la societat Clipol SA amb l’objectiu de recuperar l’antiga denominació del servei d’autobús. També va tenir lloc una taula rodona, oberta al públic i un breu audiovisual.
Segell que portaràn tots els transports comunals de totes les parròquies.



La cònsol major de la Massana, Olga Molné, afirma que la iniciativa va sorgir des del seu propi comú. "Concretament el conseller de Cultura Guillem Forné va estar treballant-hi. I ens vam reunir amb la família que ho va veure molt bé des d'un inici i després de diverses reunions vam començar a redactar aquest conveni. Es va decidir fer-ho des de la reunió de cònsols per no fer-ho un per un."

Gràcies a aquest acord, tots els comuns podran utilitzar la marca Clipol en els seus vehicles. A més de retolar els vehicles, els comuns incentivaran l’ús d’aquesta nomenclatura, ja que l’objectiu és la recuperació del nom.




Andorra la Vella, de fet, al setembre del 2019 va decidir que els vehicles de la nova concessió del bus comunal tinguessin una identitat que recordés a l'antic Clipol. Per això, ha explicat la cònsol major, Conxita Marsol, es va decidir que es pintessin de vermell i blanc. Ara, es farà un pas més enllà i es rotularan amb aquest nom. Els busos comunals d'Andorra la Vella són, de fet, els únics del país que s'identifiquen amb els colors originals dels antics Clípols.


Properament espero veure circulant els nous autobusos Clípols per Andorra i poder circular amb ells.
 Clípol exposat a la plaça de les Fontetes de la Massana.

viernes, 4 de noviembre de 2022

LAIKA, LA PERRITA ESPACIAL

 



Se cumplen 65 años de la aventura de Laika, la perrita que   viajó  al espacio un 3 de Noviembre de 1957. ¿Conoces su triste  historia? Seguramente el nombre de Laika te suena, ya que es el nombre de  la protectora de animales de Andorra, en honor a este ser vivo que fue reclutado para "tripular" una nave espacial en solitario, y no tuvo precisamente un final feliz. 

En honor a ella, voy a recordar su historia.

ORIGEN DE LA HISTORIA.  SPUTNIK I

La aventura de Laika, se empezaría a fraguar, en  octubre de 1957. Rusia iniciaba la carrera espacial con EEUU, con el objetivo de llegar a la Luna. 

Con el lanzamiento del primer Sputnik (‘compañero de viaje’ en ruso), asombraba al mundo por ser el primer satélite artificial que completó la órbita a la tierra. Con el triunfo de la URSS sobre Occidente se iniciaba el despegue de la supremacía espacial  rusa con fines militares.

 Tres de estos satélites (Sputnik I, Sputnik II y Sputnik III) alcanzaron la órbita terrestre. El viaje espacial del Spunitk 1 fue monitorizado con gran interés a lo largo de todo el mundo. Los transmisores funcionaron durante tres semanas, hasta que fallaron las baterías químicas a bordo, y  a órbita del entonces satélite inactivo fue observada más tarde ópticamente, hasta caer 92 días después de su lanzamiento (4 de enero de 1958), después de haber completado alrededor de 1440 órbitas a la Tierra, acumulando una distancia de viaje, de aproximadamente unos 70 millones de km. 

SPUTNIK II. LAIKA

Nikita Krushchev, primer secretario ruso,  un mes despúes del Sputnik I toma la decisión de celebrar el 40 aniversario de la revolución bolchevique con el envío de una nueva nave espacial y con un ser vivo en su interior. Los ingenieros trabajan contrarreloj, y en poco más de cuatro semanas, bajo las órdenes de Serguéi Koroliov, padre de la astronáutica soviética, crean una cápsula espacial bautizada como Sputnik II. De esta forma se quería demostrar que era posible que un ser vivo soportara la ingravidez y sobreviviera en órbita.

RECLUTAMIENTO DE LAIKA

Cuando los soviéticos decidieron enviar en una cápsula a un ser vivo objetivo era conocer la resistencia de los mamíferos a condiciones distintas.   

Varias especies animales fueron consideradas para el experimento: ratones, ratas, monos y perros. Finalmente se decidió por la última especie, después de descartar en particular a los monos. En tal decisión primó el tamaño y el hecho de que los perros son más silenciosos que los primates y su adiestramiento resulta más sencillo.


Se reclutaron varios cachorros vagabundos ,  los científicos consideraron que un perro callejero acostumbrado a las temperaturas extremas y a la precaria alimentación, resistiría con mayor facilidad la dura prueba.

 Laika Vagabundeaba por las calles de Moscú cuando fue reclutada para después convertirse en el primer ser vivo en ‘tripular’ una nave espacial. Su nombre original era "Kudryavka", de raza mestiza y tamaño mediano y unos 6 kilos de peso. Se cree que era una mezcla de husky o alguna otra raza nórdica, con terrier.

 Solo tres animales poseían las condiciones necesarias en cuanto a peso, altura y color, y las tres eran hembras, ya que no necesitaban levantar una patita para orinar, además de llevar mejor el estrés por el espacio.



 Una vez  superadas las duras pruebas a las que fueron sometidas, Laika fue la seleccionada por sus condiciones físicas y su temperamento tranquilo. 

Las otras dos perritas fueron rechazadas: Albina estaba embarazada y Mukhu fue rechazada por tener curvas poco fotogénicas en las patas, sus piernas arqueadas le hacían parecer un robot. 

Se sometió a Laika a duros entrenamientos (los mismos por los que pasarían años después los humanos) Entre ellos se incluían la reclusión en jaulas de tamaño cada vez más pequeño, la colocación en centrifugadoras a fin de acostumbrarla a la aceleración a la que se vería sometida con el incremento de velocidad de la nave espacial, y la confinación en aparatos simuladores de los ruidos que se sucederían en la misma. Se controló el efecto que todas estas pruebas ejercían en su presión arterial e incluso sus esfínteres.

Al estar encerrados durante horas en espacios tan pequeños, los animales dejaban de orinarse y defecarse y se quedaban quietos. Su estado de salud se deterioró y comenzaron a darles laxantes para mejorarles pero sólo las largas horas de entrenamiento ayudaban a acostumbrarles.



Antes del lanzamiento, uno de los científicos, apiadado por el triste destino que correría Laika, la llevaría a jugar a su propia casa con sus hijos.

VIAJE AL ESPACIO

Según la NASA, fue introducida en el satélite tres días antes del inicio de la misión.

Laika viajaría en el interior de una cabina, del tamaño de una lavadora, provista de un arnés especial para combatir los efectos de la ingravidez. El Sputnik 2 era una cápsula cónica de 4 metros de alto con una base de 2 metros de diámetro, con un dispositivo para la regeneración química del aire y un alimentador automático que abría, dos veces por día, la tapa de un recipiente con una mezcla de nutrientes gelatinosos.




A la perrita le implantaron un sensor en las costillas para medir su respiración y otro sensor para medir su pulso en la arteria carótida.


 También incluía transmisores de radio, un sistema de telemetría, una unidad programable, un sistema de control de regeneración y temperatura en cabina e instrumental científico. En una cabina sellada y separada del resto viajaba la perra Laika. Le permitía estar acostada o en pie y estaba acolchada.  



 La agencia soviética TASS informó de que Laika regresaría a la Tierra en paracaídas. Pero no era cierto, se improvisó una cápsula espacial sin módulo de retorno y se programó su eutanasia mediante el suministro de comida envenenada. Laika era enviada a un viaje  en el que su muerte estaba asegurada.

Su viaje mantuvo al mundo en vilo.

Un primer informe telemétrico temprano indicó que Laika estaba agitada en el espacio, pero comía.

Lo cierto es que durante el lanzamiento su corazón latía tres veces más rápido de lo normal y poco después  bajó su nivel de estrés, pero estuvo expuesta a una espiral de calor y humedad con temperaturas a 40 °C,  que terminó matándola.

Durante siete días el mundo desconoció el fatal desenlace y cuando la URSS finalmente anunció el fallecimiento, lo disfrazó impunemente anunciando su muerte sin dolor  tras pasar una semana en órbita cuando se agotó el oxígeno de la nave.

 Todo era falso. Décadas después, en 2002 se conoció que Laika murió presa del calor y del pánico a las cinco o siete horas del despegue, después de pasar por un estrés sin igual.

El Sputnik II continuó orbitando durante cinco meses más con los restos de Laika en su interior. En su regreso a la Tierra, el satélite se quemó al entrar en la atmósfera en abril de 1958. El satélite  dio 2.370 vueltas en órbita. 


REACCIÓN ANTE SU MUERTE

Al conocerse la verdad, la reacción de la prensa occidental fue de clamorosa indignación: los defensores de los animales desencadenaron una tormenta de críticas sin precedentes. El Kremlin, en el ojo del huracán, fue censurado mundialmente por su cruel e inhumana acción.

La perrita había sacrificado su vida por la ciencia. Hicieron falta  varios experimentos para asegurarse que la vida de los astronautas no corría riesgo.

En el espacio, los animales como ratones, peces y moscas se han utilizado para hacer progresar la investigación médica y probar diversos avances científicos que permiten actualmente los viajes fuera del planeta.

El primer viaje espacial con animales que finalizó de manera positiva ocurrió el 20 de agosto de 1960, cuando las perras Belka (blanquita) y Strelka (estrellita), enviadas al espacio por la Unión Soviética, sobrevivieron a su misión, junto a un conejo gris, 42 ratones y dos ratas, junto con plantas y hongos. Un día más tarde, todos volvieron a salvo a la Tierra. Fueron consideradas heroínas, cuidadas hasta el final de sus días.


Al menos fueron enviados 12 perros más al espacio. Cinco de ellos regresaron con vida.

Cuatro años después del viaje de Laika, el 12 de abril de 1961, Yuri Gagarin emularía su hazaña, al convertirse en el primer cosmonauta de la historia.


Actualmente, roedores, peces y gusanos se utilizan para desarrollar otras investigaciones biomédicas.

Los animales continúan siendo utilizados en el espacio, pero no de la misma forma que se hizo con Laika hace 60 años, ahora tienen un trato similar a los estudios que se realizan en la Tierra.

MONUMENTO A LAIKA

En homenaje a ella, en el año 2008 se inauguró un monumento en su honor. La estatua se halla cerca del centro de investigación militar en Moscú y es una reproducción de Laika parada sobre un cohete.







El grupo español Mecano, en el año 1986 le dedicó una canción, Laika. Aqui os dejo el vídeo con imágenes de la historia de Laika.
Video Homenaje a Laika. Canción de Mecano

Letra de la canción:
ResumenLetrasVídeosEscuchar
Era rusa y se llamaba Laika
Ella era una perra muy normal
Pasó de ser un corriente animal
A ser una estrella mundial
La metieron dentro de una nave
Para observar la reacción
Ella fue la primera astronauta
En el espacio exterior

Preparado está ya el cohete para zarpar
El control en tierra dice a Laika adiós
En la base todo era silencio
Esperando alguna señal

Todos con los cascos en la oreja
Oyeron a la perra ladrar
Mientras en la Tierra una gran fiesta
Gritos, risas, llantos y champán
Laika miraba por la ventana
¿Qué será esa bola de color?
¿Y qué hago yo girando alrededor?

Preparado está ya el cohete para zarpar
El control en tierra dice a Laika adiós
Una noche por el telescopio
Una nueva luz apareció
Nadie pudo darle una explicación
Al asomo del nuevo sol
Y si hacemos caso a la leyenda
Entonces tendremos que pensar
Que en la Tierra hay una perra menos
Y en el cielo, una estrella más

Preparado está ya el cohete para zarpar
El control en tierra dice a Laika adiós









sábado, 15 de octubre de 2022

PIC NEGRE, FURGONETA T1 ABANDONADA I CREU. PROMESA COMPLERTA





Feia molt de temps que volia fer aquesta sortida, arribar al pic negre, una zona preciosa per visitar i descobrir la famosa furgoneta icónica abandonada al camp de Claror, oxidada i  destartalada, que havia vist a tantes fotos.

Ara fa tot just dos anys del meu covid, que em va deixar un temps fora de combat, i  em va deixar seqüeles durant tres llargs mesos, em vaig quedar sense forces, i em vaig prometre a mi mateixa que quan estigués un altre cop com abans, visitaria aquest lloc, ja que tenia moltes ganes i suposava un gran esforç que no sabia si podria realitzar.

Finalment, just el mateix cap de setmana que feia exactament  dos anys del meu covid ,  aquest dissabte 15 d' octubre amb un temps esplèndid, ho he aconseguit. He arribat sortint des de Naturlandia per un carril al pic negre, 2.605 mts. El pic negre deu el nom a estar constituït per roques de pissarra negra, que li atorga aquest color.



      Pic negre

 Arribem des del Camp de Claror, anomenat també "calm" significa terreny pla, i  "claror",

 per la gran claredat que a la tarda el sol atorga a aquesta muntanya vista des de Sant Julià de Lòria. Camp Claror és una gran esplanada que a 2.600 metres d'alçada domina la parròquia de Sant Julià de Lòria i que és considerada pels geòlegs una forma de relleu fòssil, anterior a l'acció de les gelades.

 Al Camp Ramonet, a l'esquerra al costat de l' antena,  es troba la  furgo, i des de allà he arribat a la Creu, on he donat les gràcies per tornar  a ser jo mateixa i tenir la mateixa salut i energia que tenia abans. 


La pregunta que em feia sempre : Com va arribar aquesta furgo allà i perquè?





Quan arribem al pic negre, a 2.605 metres, seguint un carril a l´esquerra, al camp de claror semi soterrada sota unes roques, trobem una furgoneta Volkswagen T1 oxidada, plena de pintades , adhesius i trets de caçadors.  


Investigant la història d´aquesta furgoneta molt utilitzada als anys 70 com a element de treball o cotxe caravana, he trobat un testimoni que explica com va arribar allà.
En Tonet, Antoni Riba Gelabert, és un dels protagonistes de la història.

Hi pujaven quatre o cincs jeep Unimogs, amb cinc persones a cadascun d'ells i anaven a passar el dia a camp Claror, «en total uns 15 o 20 turistes al dia. Hi havia algun grup però la majoria eren particulars, sobretot francesos». Primer, paraven a fer un bon esmorzar a la Rabassa. Un cop a dalt, dinaven gaudint de les fantàstiques vistes del Principat que ofereix el lloc, «fèiem  fotografies i tornàvem cap a casa»

Explica que van veure que  no hi havia cap refugi  i van pensar que seria una bona idea crear un lloc per protegir-se en cas de mal temps, neu o tempesta, i a la vegada per fer de magatzem d' embotits o licors), llenya o provisions. «Pujàvem un dia si i un dia no, potser cada dia, i el que sobrava del dia anterior ho deixàvem allà».
Interior de la furgoneta
 





Així que van pujar una VWT1 vella, del any 57 i la van pujar a la muntanya. No va ser precísament una tasca senzilla ja que en aquella època el camí de pujada era molt més complicat que en l'actualitat. Ho van fer remolcant-la amb un jeep  Willis (de la Segona Guerra Mundial, que va  pertanyer a l’exèrcit francès)  i quan van arribar a dalt, van desmuntar el motor i la van falcar amb pedres.

Riba va plegar de les Excursions l'any 1987. A partir de llavors, s'ha utilitzat com a refugi, algun pastor l'utilitza per guardar-hi alguna cosa pel bestiar, però sobretot  per ser fotografiada com a símbol de la zona.
Altres versions apunten que ha estat utilitzada inclús per ràdio aficionats.

AMANTS DE LAS VOLKSWAGEN T1
La zona s'ha convertit en una ruta de peregrinació d'amants de les furgonetes clàssiques Volkswagen. Molts d'ells desitjosos de poder tenir algunes instantànies d'aquesta VW T1 hippy oxidada després del pas de tants anys a la intempèrie.

L'octubre del 2008, els Amics del Volkswagen de Catalunya, van posar a la nostra T1 una placa commemorativa amb motiu del 15è Aniversari dels Club Escarabats a Sac Andorra. 


BRETOLADA
 Fa poc, a principi de juliol del 2021 la furgoneta va estar assaltada per uns desconeguts, els quals la van lligar amb un cable a un dels vehicles 4x4 tirant d'ella fins a separar el xassís de la resta del vehicle i la van deixar partida en dos.


Davant la possibilitat que el comú es plantegí retirar-la,  un grup de motoristes de diferents procedències s'han trobat per recol·locar-la. Després d'unes dues hores de feina, entre una quinzena de persones que s'han acabat afegint a la trobada dels quatre inicials, van poder reconstruir el vehicle i col·locar-lo al seu lloc. Esperem que no la retirin i es mantingui com un símbol respectat per tothom.


COM ARRIBAR

Hi han vàries maneres d´arribar, des de Certers-costa seda-serra de la Creu, o  per prat primer es pot arribar, pero la ruta més horitzontal  és   pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de la cota 2000 de Naturlandia, a prop de l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes.  Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, el camí no té pèrdua, hi ha una camí traçat de  rodes de centenars de tot terrenys. Els vehicles rodats han de seguir les normes, el caní traçat i no poden circular tot l' any només de maig a decembre . El camí no és difícil però és bastant  llarg, i no hi ha ombra, així que és millor no anar a l' estiu o un dia molt calurós.

Estem a la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu. Veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent.

 

SERRA DE LA CREU

Davant de la furgoneta, si segueixes un carril que baixa, arribes a una misteriosa creu blanca gegant, amb una inscripció al terra: jubileu 2000. La Creu està en una ubicació amb  unes vistes espectaculars. He trobat poca informació sobre aquesta creu   el nom és Creu de la Serra o Creu de l' obaga del Avier o  la creu de les tres parròquies ( Andorra, Sant Julià i Escaldes). 

La creu la va encarregar la parròquia de Sant Julià per celebrar el jubileu 2000, va ser i muntada per un ferralleria d' Andorra.

QUE ÉS EL JUBILEU?

A l'Església catòlica, el jubileu és una celebració que d'ordinari té lloc cada 25 anys i en què es concedeix la indulgència plenària. El jubileu catòlic pot ser ordinari o extraordinari. L'Any Sant ordinari, o any jubilar, és el celebrat en els intervals preestablerts mentre que l'extraordinari, o jubileu, és el proclamat com a celebració d'un fet destacat.


Un lloc preciós per visitar.




Un día intens per a recordar. Quasi 7 hores de senderisme, però ha valgut la pena!