Ningú no sap si és cert, però aquesta és la història tan bonica sobre el nom dels Pirineus.
Hi han vàries llegendes sobre Pirene, (o Pyrene) i Hèrcules.
Segons els grecs, una llegenda explica que la bella Pirene, era filla de Tùbal, un nét de Noé, que va venir a Espanya després del Diluvi, constituint-se com el primer poblador de la península. Fundador d'algunes ciutats (entre elles Saragossa, cap al 2303 de la Creació), amb grans coneixements de metalùrgia, va arribar a ser el rei d'Ibèria.
Hèrcules era un semideu, un dels majors herois gregs, (també conegut per Heracles). Dotat de força extrema, valentia i virilitat.
És considerat antecessor dels reis d'Espanya.
 |
Hèrcules de bronze, obra de l'artista ceutí Ginés Serrán Pagán. (Ceuta) |
Com a dècim dels seus dotze treballs, Hèrcules havia de robar-li el ramat a Gerió, un horrible i monstruós pastor gegant amb tres caps. Vivia a l´antic regne dels Tartessos, a Eritea, avui conegut com a Cadis i tenia aterroritzada tota la península Ibèrica.
Tùbal va descobrir la relació entre la bella Pirene i Hèrcules i la va prohibir. Alguna llegenda diu que Pirene va quedar embarassada, (va donar a llum una serp) Hèrcules la va abandonar i ella va fugir als boscos, direcció Galia.
Pirene es va trobar amb Gerió, el qual pretenia casar-se amb la princesa i va intentar aconseguir-la per la força lluitant amb Túbal, a qui va derrotar.
Pirene va fugir al Nord i es va amagar a unes coves de la muntanya, a les proximitats del Mediterrani. Gerió, però, enfurismat per no trobar el seu rastre va cremar els boscos.
Hèrcules, que tornava d'Itàlia creuant Iberia, va observar el foc a tota la serralada.
Diuen que, avisat per una àguila, va sentir les veus d'auxili de Pirene, però ja era massa tard. Quan va poder rescatar-la, ja agonitzava la princesa, encara que aquella encara va tenir temps d'explicar-li la seva història. Les llàgrimes de Pirene van formar els ibons, aquests llacs gelats dels actuals cims pirinencs, com els llacs de Gerber (Pallars Sobirà) a Lleida, anomenat també Les llàgrimes de Pirene.
El sensible Hèrcules, trencat de dolor per la mort de la seva estimada, la va enterrar en aquell lloc i com a homenatge al seu valor i bellesa, li va preparar el més monumental mausoleu, agafant amb les seves poderoses mans les roques de l'incendiada muntanya i col·locant-les unes sobre les altres, fins a formar aquesta altiva i bella serralada, que en el seu record es diu des de llavors Pirineus.
És una bella història, que pots trobar escrita de moltes maneres, però sempre amb els mateixos protagonistes, l'heroi Hèrcules, Tùbal, la bella Pirene i el monstre Gerió.
Hi ha una altra versió de la llegenda. Els Pirineus van rebre el seu nom de la mitològica filla de Bébrice (o Bèbrix) Pirene o Pyrene, una princesa famosa per la seva bellesa que vivia a la península Ibèrica. Tot i tenir molts pretendents, el seu cor estava reservat a Hèrcules, amb qui es veia d'amagat als boscos. Hèrcules es va emportar a Pirene en un dels seus viatges i quan aquesta va morir, va acumular pedres per segellar la seva tomba.
Significat de la paraula Pirineus (en francès Pyrenées, i en castellà Pirineos)
La paraula «Pyros» significa foc en grec.
La paraula Neos significa nou. Així doncs, la paraula Pirineus significa Nou Foc.
No se sap l'origen de la paraula Andorra, encara que s'han formulat moltíssimes hipòtesis. Es considera que és un terme d'origen preromà i potser iber o basc. En inscripcions ibèriques es troba el gentilici andur(r)iensis, que pressuposa l'existència d'un topònim *Andura.
La derivació més antiga de la paraula Andorra és de l'historiador grec Polibi que descriu als Andosins, una tribu ibèrica preromana, històricament ubicats a Andorra i enfrontant l'exèrcit cartaginès al seu pas a través dels Pirineus durant les Guerres Púniques. (És la primera inscripció del terme andosins)
La paraula Andosini o Andosinos (Ἀνδοσίνοι) pot derivar-se de l'handia basca el significat de la qual és “gran” o “gegant”. La toponímia andorrana mostra evidència del basc a la zona. Una altra teoria suggereix que la paraula Andorra es pot derivar de l'antiga paraula Anorra que conté la paraula basca ur (aigua) o amb la forma Ameturra, "Deu fonts", composta de hamar "deu" i iturri "fonts.
Una altra teoria suggereix que Andorra es pot derivar de l'àrab al-darra (الدرة), que significa “el lloc densament arbrat”. Quan els àrabs i els moros van conquerir la Península Ibèrica, les tanques de l'Alt Pirineu estaven cobertes per grans extensions de bosc, i la majoria de les regions que no van ser administrades per musulmanes, degut a la dificultat geogràfica que es va presentar, va rebre aquesta designació.
Una hipòtesi relaciona la paraula Andorra amb andurrial, terme navarrès-aragonès, que significa “terra coberta d'arbustos” o “mont baix”.
Una altra teora defensa una etimologia cèltica derivada de les paraules an, "buf" i dor, "porta", en al·lusió als vents pirinencs.
L'etimologia popular sosté que Carlemany havia nomenat la regió com una referència a la vall bíblica cananea d'Endor o Andor, un nombre atorgat pel seu hereu i fill Louis le Debonnaire (després de derrotar els moros)